La Llei General de la Seguretat Social, aprovada per Reial Decret Legislatiu 8/2015, de 30 d’octubre, que va entrar en vigor el dia 2 de gener de 2016, va reconèixer a les dones que haguessin tingut fills un complement per maternitat, amb naturalesa de pensió pública contributiva, per la seva aportació demogràfica a la Seguretat Social.
El complement consistia en un percentatge del 5 al 15 per cent, segons tinguessin dos o més fills, quan se’ls reconegués la pensió de jubilació, viduïtat o incapacitat permanent.
Diversos especialistes havien opinat que tal regulació era discriminatòria per als homes i, per tant, contrària a l’art. 14 de la Constitució.
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea en sentència de 12 de desembre de 2019, en l’assumpte WA c. INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL C-450/18 va declarar que el complement per maternitat que es recollia en l’art. 60 de la Llei General de la Seguretat Social solament per a les dones era contrari a la Directiva 79/7/CEE del Consell, de 19 de desembre 1978, relativa a l’aplicació del principi d’igualtat de tracte entre homes i dones en matèria de Seguretat Social.
El referit article va ser modificat pel Reial Decret llei 3/2021, de 2 de febrer, i es va substituir l’esmentat complement per maternitat pel «Complement de pensions contributives per a la reducció de la bretxa de gènere», que se’ls reconeix, per regla general, a les dones treballadores i en alguns casos excepcionals també als homes, però solament a un dels dos.
A partir de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea esmentada, molts pares de família homes van sol·licitar el complement per maternitat. La major part de les sol·licituds van ser desestimades per no reunir els requisits de l’article 60, segons la redacció inicial.
Certament, en alguns casos els va ser reconeguda la prestació si complien els requisits que se li exigien als homes per a tenir dret al complement per a la reducció de la bretxa de gènere, la qual cosa era una incongruència ja que aplicaven el règim jurídic d’una prestació per a reconèixer una altra prestació diferent, encara que ambdues complien funcions semblants.
Últimament, l’INSS està denegant el complement per maternitat perquè considera que ha prescrit el dret per a poder sol·licitar-se.
Per a això invoca l’article 53 de la Llei General de la Seguretat Social que estableix en el seu apartat 1 el següent:
«1. El dret al reconeixement de les prestacions prescriurà als cinc anys, comptats des de l’endemà d’aquell en què tingui lloc el fet causant de la prestació de què es tracti, sense perjudici de les excepcions que es determinin en la present llei…………«
Actualment, desconeixem que hagin pronunciaments sobre tal qüestió dels Tribunals Superiors de Justícia i, per això, també del Tribunal Suprem, que és el que podrà fixar jurisprudència sobre la qüestió, que vincularà a tots els Tribunals inferiors i, per tant, també als ciutadans.
Això no obstant, considerem que hi ha sòlids arguments que es poden esgrimir en la reclamació contra la resolució que desestima la sol·licitud del complement de maternitat basada a haver-li estat reconeguda la pensió de jubilació o, si és el cas, d’incapacitat permanent o viduïtat, des de fa més de cinc anys, excepció feta del que s’indica en el paràgraf anterior.
En qualsevol cas, encara que hi ha fundats arguments per a oposar-se a les resolucions de l’INSS que fonamenten la denegació en la prescripció del dret, és del tot aconsellable que no es deixi superar el termini de cinc anys des que es va sol·licitar la corresponent prestació contributiva de jubilació, incapacitat permanent o viduïtat.
